EL GOVERN DE LA GENERALITAT DICTA UN DECRET LLEI QUE REGULA ELS LLOGUERS DE TEMPORADA I D’HABITACIÓ

El 24 d’abril del 2024 el Govern va dictar un Decret llei de mesures urgents en matèria d’habitatge que regula els arrendaments temporals i el lloguer d’habitacions.

El Decret va entrar en vigor el dia 26 d’abril del 2024, tot i que, per la seva naturalesa jurídica ha de ser convalidat pel Parlament (ara Diputació Permanent) dintre dels 30 dies següents, de manera que en cas contrari decaurà i quedarà sense efecte.

Segons exposa el propi Govern: “La norma, que conté també unes obligacions en matèria d’informació i un règim sancionador, respon a la necessitat urgent i inajornable de salvaguardar els drets de les persones arrendatàries i garantir l’efectiva i directa aplicació de les mesures que preveu la Llei estatal pel dret a l’habitatge respecte a la limitació dels preus del lloguer… El Decret llei modifica diversos articles de la Llei catalana del dret a l’habitatge (18/2007) i, per evitar interpretacions interessades, concreta que el lloguer de temporada és aquell amb finalitats de lleure, vacances, recreatives o culturals (certàmens, congressos, fires, festivals, esdeveniments, etc.)”. 

Fins ara, els contractes de temporada estaven inclosos en els usos diferents d’habitatge i, per tant, no els hi resultava d’aplicació la contenció de rendes.

Amb el nou Decret Llei es determina que l’arrendament d’habitatge per “a finalitats professionals, laborals, d’estudis, d’atenció o assistència mèdica o d’altres anàlogues es considera un lloguer destinat a cobrir necessitats d’habitatge permanent, tot i que amb una durada temporal“.

D’aquesta manera, passa a incloure el lloguer de temporada en els casos abans esmentats, això és, en un lloguer sotmès a la regulació de lloguer d’habitatge i que, per tant, queda sotmès, a les zones tensionades, al règim de contenció de rendes i a la resta de normativa sobre la renda, inclosa la prohibició de repercutir al llogater les despeses de gestió immobiliària i de formalització del contracte.

Així, a partir del dia següent a la seva publicació al DOGC, tot i que no ho hagi ratificat el Parlament, és obligatori fer constar a tots els contractes de lloguer la finalitat o causa de l’arrendament. Preveient expressament que, si no s’indica la finalitat “es considerarà habitatge permanent”.

Tanmateix, estableix en relació amb els arrendaments d’habitatge per habitacions, que “la suma de les rendes pactades en els diversos contractes de vigència simultània d’un habitatge ubicat en una zona de mercat residencial tensat no pot superar la renda màxima que li seria aplicable si es llogués com a habitatge unitari“.

 En matèria de publicitat i informació determina que en els anuncis, les ofertes i els contractes de lloguers serà obligatori informar sobre el preu de referència del lloguer que resulti del sistema d’índexs, la renda del darrer contracte vigent dels últims cinc anys i la condició de gran tenidor del propietari, si és el cas, i per tal de garantir el compliment d’aquestes noves obligacions el nou Decret Llei inclou un règim sancionador.

Darrerament, la legislació sobre un tema tan sensible com l’habitatge sembla tenir un marcat caire polític que s’acaba traduint en inseguretat jurídica, un mal que s’hauria de mirar d’evitar sempre, i un evident desemparament i perjudici als propietaris-arrendadors, que pateixen sobretot els petits propietaris no grans tenidors.

El Decret no aporta cap solució, ans al contrari, a la complexa problemàtica que suposa la manca de lloguer assequible alhora que, un cop més, l’administració trasllada als propietaris la responsabilitat d’un problema que exigeix polítiques d’habitatge social i polítiques socials d’habitatge.

El lloguer de temporada és una figura jurídica molt consolidada al nostre ordenament jurídic i útil per a donar resposta a les necessitats residencials esporàdiques i temporals en una localitat diferent de la del domicili habitual. Aquestes necessitats poden estar motivades per canvis laborals temporals, estudis, tractaments mèdics de familiars que requereixen acompanyament, entre d’altres. Per tant, es tracta d’una figura jurídica que no pot desaparèixer, i per evitar fraus de llei ja hi ha els tribunals de justícia, que ho vetllen. Aquesta regulació no es pot fer de manera precipitada i sense debat, a través de decrets llei que en cas que no obtinguin la seva convalidació en un termini de 30 dies màxim, decauen, donant peu a una inseguretat jurídica que es tradueix en una paralització del sector. Això, ben segur, no ajuda a incrementar el mercat de lloguer d’habitatges, sinó que, en realitat, encamina a la seva reducció, precisament l’efecte contrari del que, es diu, es pretén aconseguir.

Davant el problema de l’habitatge, es fa necessari un diàleg obert i constructiu de l’administració amb tots els agents implicats per tal de trobar solucions eficients i a llarg termini a aquesta problemàtica, amb un increment pressupostari que permeti que l’administració entomi d’una vegada la seva responsabilitat a l’hora de dinamitzar l’oferta pública de lloguer social i assequible que incrementi el lloguer residencial.