Es tracta d’extrapolar a la ciutat allò que tradicionalment ha funcionat al món rural català.
L’habitatge és una necessitat bàsica, d’aquí la seva consideració com a dret fonamental. Tot i així, sovint és un element mal regulat a nivell legal i del qual s’abusa a nivell fiscal.
La situació actual és ben preocupant, amb persones que no poden accedir a l’habitatge, més pisos buits del que és habitual, per inhabitabilitat i sobreconstrucció, desnonaments per impagament d’hipoteques i un banc dolent carregat d’actius immobiliaris que es vol treure del damunt.
La Llei d’Arrendament Urbans i les seves modificacions no acaben de convèncer mai ni arrendadors ni arrendataris, el que fa que l’arrendament sigui una opció molt menys emprada que en el altres països d’economia similar a la de l’estat espanyol.
S’han proposat noves figures legals, les anomenades tinences intermèdies, la propietat temporal i la propietat compartida, que volen superar la dicotomia compra/lloguer com a formes úniques d’accés a l’habitatge, però ambdues són encara a les beceroles.
En aquest sentit cal posar en valor i agrair una idea com la masoveria urbana. Es tracta d’extrapolar a la ciutat allò que tradicionalment ha funcionat al món rural català, això és, la cessió per un temps determinat de l’explotació d’una infraestructura a canvi de mantenir-la en condicions.
En zona urbana s’endevina com una bona solució per rehabilitar immobles, però també per mantenir ocupats els habitatges, i evitar d’aquesta manera que es degradin i perdin valor. La clau de l’èxit està en poder engrescar persones en risc d’exclusió residencial amb ganes de viure en un habitatge a partir d’implicar el seu treball en el mateix, i trobar propietaris que confiïn en el projecte.
A partir d’analitzar els exemples d’èxit i el perquè no ha acabat de funcionar en alguns dels municipis que ho han intentat, Manresa ha trobat la seva pròpia formula, a partir d’un programa de Càritas Arxiprestal de Manresa, al qual va sumar l’Ajuntament de Manresa i altres entitats com la pròpia Cambra de la Propietat Urbana i el Bages, un programa amb el qual ja s’han tancat dos projectes i s’està treballant en el tercer, altre cop integrament amb habitatges situats al nucli antic de la ciutat com es va fer amb el primer.
Per tirar endavant aquests projectes cal comptar com s’ha dit, amb la complicitat de totes les parts implicades, trobar les persones que, estant en situació de risc d’exclusió residencial, mostrin un perfil adequat al projecte (família amb fills, compromís…) i propietaris que estiguin disposats a formar part d’un pla de marcat caràcter social, en el qual han de creure i pel qual han de decidir apostar, deixant en un segon pla l’obtenció d’un rendiment econòmic.
Cal també la plena implicació i complicitat de l’administració, tan amb aportació econòmica, si cal, i oferta de beneficis fiscals, si escau, o facilitant l’accés a ajuts que ara són exclusius de la rehabilitació, com a través dels serveis socials, en la selecció de les persones adequades per treballar i després viure en els habitatges; i la implicació i complicitat també de les entitats, amb l’aportació de pisos que puguin servir a la finalitat del projecte, i en el cas de la Cambra de la Propietat amb l’aportació de suport jurídic, en la selecció també de masovers, com la mateixa Càritas, etc.
I finalment cal un seguiment, el projecte no s’acaba amb el final de les obres, ni amb la finalització del període durant el qual els masovers-arrendataris ocupen l’habitatge a canvi del seu treball i no del pagament d’una renda, sinó que va més enllà, i no s’obtindria el resultat esperat ni s’arribaria on es pretén, sense vetllar per l’assoliment dels objectius a llarg termini que no són altres que la continuïtat de la relació entre propietaris i masovers-arrendataris a través de l’acompliment de tots els compromisos adquirits per part de totes les parts implicades.