La informació es basa en dades de 200.000 contractes del Registre de fiances dels contracte de lloguer de finques urbanes.
El passat 21 de juny, la Consellera de Governació, Administracions Públiques i Habitatge, Meritxell Borràs, i el secretari d’Habitatge i Millora Urbana, Carles Sala, van presentar en roda de premsa la posada en marxa de l’anunciat Índex de referència dels preus de lloguer d’habitatges.
Aquest índex, aprovat per Ordre GAH/142/2017, de 5 de juliol, és un indicador de consulta pública amb caràcter informatiu que permet conèixer una estimació del preu mitjà del metre quadrat de lloguer d’un habitatge ubicat en una determinada zona, alhora que també orienta sobre el preu mínim i màxim de la zona d’ubicació de l’habitatge.
La Generalitat considera necessari aprovar l’índex a l’efecte de permetre conèixer els preus que, en funció de les condicions de mercat, es produeixen en determinats àmbits, per protegir les persones que volen accedir a un habitatge de lloguer i saber quines són les condicions de preu en una determinada zona, amb la finalitat, en definitiva, d’afavorir l’equilibri i la proporcionalitat de les rendes pactades i aconseguir el màxim grau de transparència.
L’índex és en si mateix una eina útil i transparent. En aquest sentit satisfà tant a arrendadors com a arrendataris. Tothom agraeix disposar d’informació a l’hora de determinar el preu del lloguer d’un habitatge en una determinada població i una determinada zona d’aquesta.
Ara bé, un cop consultat l’índex, cal efectuar alguna consideració sobre les característiques i limitacions que presenta. En aquest sentit, hi ha un seguit de variables —com l’antiguitat de l’edifici, l’estat de conservació, la planta on està ubicat i altres— que malgrat que cal complimentar-les per obtenir la informació, ofereixen un ventall de possibilitats escàs per a l’obtenció d’un resultat que pugui ser realment d’utilitat.
A més, s’ha de tenir present que la informació es basa en contractes celebrats en els darrers tres anys, és a dir, en el pitjors moments de la crisi, després que el preu de lloguer baixés al voltant d’un 30% respecte de quan no s’havien patit les màximes tensions econòmiques del sector.
Tenint en compte aquestes consideracions, seria injust que les administracions apliquessin incentius o sancions als arrendadors basant-se en un índex incomplet, de tal manera que, paradoxalment, es premiï els propietaris que no han fet un adequat manteniment de l’habitatge que posen en lloguer, els quals haurien d’oferir la finca a un preu de lloguer inferior al preu mitjà de l’índex, i, pel contrari que els arrendadors que rehabiliten els habitatges i els posen al mercat en perfectes condicions, vegin com se’ls apliquen limitacions de preu o sancions o no poden accedir a bonificacions o reduccions fiscals, o no se’ls permet accedir a determinats incentius, perquè el preu de lloguer que demanen està, òbviament, per sobre de la mitjana que marca l’índex.
La Cambra considera l’esforç d’establir un índex que proporcioni informació i transparència però també fa esment de les imperfeccions d’aquesta eina i del perill que es converteixi en un mecanisme sancionador i limitador dels lloguers.
En el mercat del lloguer, no s’hi ha d’incidir amb la intervenció sobre els preus, política que provoca unes distorsions que han fracassat allà on s’han aplicat amb anterioritat, sinó mitjançant polítiques tendents a multiplicar l’oferta d’habitatge de lloguer.
Les polítiques d’habitatge han d’anar adreçades a potenciar l’oferta de pisos de lloguer, amb incentius que facin que es rehabiliti pisos que no estan en condicions i s’aportin al mercat; fer noves construccions d’habitatges de lloguer públics i privats; activar el parc de pisos buits que estan en mans dels bancs i de grans tenidors que, per circumstàncies diverses, es retenen i es mantenen inactius; garantir mesures contra l’impagament, etc…
Estem d’acord en què hi hagi un índex que proporcioni informació i transparència (acceptant les limitacions de l’actual informació) però no en el fet que aquesta eina imperfecta es converteixi en l’element regulador d’un mercat en el qual s’ha d’incidir mitjançant polítiques tendents a multiplicar l’oferta d’habitatge.
No hi ha prou oferta per atendre com cal la demanda i, com a conseqüència, apareix el temor a una pujada de preus que pugui portar a una “bombolla del lloguer”. Ara bé, aquest problema no s’ha de resoldre amb polítiques de congelació de preus que, com s’ha vist en moments històrics anteriors, han tingut resultats nefastos, en comportar una disminució dràstica del nombre d’habitatges destinats al lloguer.